|
MARATÓ
DE BARCELONA 2006
Por Marc
26 de Marzo de 2006
Filípides, es deia Filípides i va ser ara fa 2.496 anys,
casi res. Filípides va ser l'ateniense que a la batalla de Marató va ser
enviat pel seu cap a avisar la resta del exèrcit d'Atenes en la seva lluita
contra les perses. Ell va recorre la distància i va morir així que ho va
aconseguir. Jo vaig arribar mort però no serà la única vegada que ho faci.
Hem estat un munt de dies preparant-ho sense parlar
gairebé de res més, imaginant com seria el recorregut, especulant sobre els
ritmes a seguir, els parcials a fer, on afluixar, on apretar, on beure, on
no fer-ho. La veritat és que la distància espantava, semblava inassolible, i
tot el que es parlés semblava insuficient per afrontar-la. No l'havia fet
mai, ni tan sols estava acostumat a fer mitges maratons, però tenia tres
cosa al meu favor, la motivació del repte, la capacitat de patiment del
triatlheta i un equip de companys corredors. A mesura que es va entrenant es
va agafant confiança, però el dia de la prova és el dia de la prova.
El dia era
perfecte, ni fred ni calor, sol i la adrenalina pels núvols. Concentració.
Sí, era la primera vegada que havia de fer la distància, i tot i que m'havia
marcat un temps màxim assequible(?) sempre agrada fer-ho millor, més ràpid.
I començo,
calma tensa, tranquil que queda molt. Els primers cinc quilòmetres amb
tranquilitat, casi frenant-te per no reventar als vint, la casa de la meva
mare, l'Oscar i la càmara, per ara bé, per ara bé. Eih, a aquell el conec!
Que agradable és trobar-se un company d'entrenaments, i junts vam anar
disfrutant el recorregut, els edificis modernistes, i la tranquilitat del
matí mentre el meu company anava cantan els parcials dels diferents
quilòmetres, la plaça Espanya, Gran via, que maca és Barcelona! Trenquem a
suar a fons i la gent ja gairebé ha deixat de parlar, jajaja, s'està
començant a notar el pes dels quilòmetres. La Sagrada familia, cada vegada
hi ha més animació al carrer i això ja comença a ser la festa que imaginavem.
Eih, a aquell també el coneixem, ja comencem a fer equip, passem per a l
mitja marató a bloc, el sol ja apreta, la sed comença a sentir-se, no baixem
el ritme que anem bé i les forces encara ens respecten.
|
|
Em quedo sol, ara comença la carrera, és el tram més dur
els últims 17 quilòmetres, sol i sol. Trobo un parell de corredors que van
a bon ritme, aquí em quedo. Començo a notar-me cansat, les cames comencen
a fer-me mal, molesties a l'estomac i als peus, aaahh, quina set m'està
agafant, per fi l'abituallament, merda esponges. Estem al forum i a ple
sol, vent, i les pujades i baixades que hi ha per aquí m'estant carregant
d'allò més els quadriceps. Puc fer trenta quilòmetres, ja ho he fet
entrenant i ho puc fer ara, i aquests dos paios que no afluixen el ritme,
ja em va bé però m'estic quedant fet pols, de moment aguanto tot i que
m'està costant ja, la planta dels peus m'està cremant d'allò més, pararia
per refrescar-me'ls però no és el moment. La Torre Mapfre que bé, no sabia
que fos tan llarg aquest passeig, aquest és terreny conegut d'un munt de
triatlons tot i que no m'havia costat mai tant, quina ventada, em fa mal
tot, menys mal de que respiració vaig bé, només són les cames que ja les
tinc carregades. Per fi l'Arc de Triomf, quin luxe passar per sota l'Arc,
aquí hi ha una gentada inmensa, crits d'ànims, i aquests paios que
segueixen sense afluxar, a més aquest troç de tereny irregular del Parc de
la Ciutadella és ideal per fer un mal gesto i tropeçar. M'estic quedant
sec, tinc la boca pastosa, on és l'abituallament? Estic ja agafant les
esponges de dos en dos, una per refrescar les cames i l'altre per
exprimir-la i veure-me-la. Que wai la Plaça Sant Jaume, que guapo!. Colón,
ostia vaig super cardat i ara ve la pujada del Paral·lel, ja queda poc,
aguata Marc que ja està, ostia no puc més, ncessito un abituallament amb
urgència!!! un altre cop esponges? aigua necessito aigua, o sigui que si
em donen espones fins el quaranta no hi ha aigua, joder. Necessito parar,
ja em falla la respiració i tot, quina manera de bufar, venga que
l'abituallament ja està aquí ..., on collons està l'abituallament? no n'hi
ha!!! joder. Els dos paios ara fan figa, Mercat de Sant Antoni, calor a
tope, cansament total, ja no queda res Marc, els moviments que faig són
d'agotament, on collons està la Plaça Espanya, allà, ja la veig, venga que
ja està , ja practicamnet em arribat, quan arribi em veure una piscina
sencera, menysmal que hi ha ombra. Apreta una mica més que és l'últim
esforç, Plaça Espanya, corba contracorba, esprint agònic, tanco el puny,
sí, ho he aocnseguit, miro el crono i meta. Ho he aconseguit, sí, ho he
aconseguit, que guapo, quin patiment però que wai, quina calda que fa. Una
ampolla d'aigua, meva!, cap dins, una altra de llimonada, meva! cap dins.
Ostia quina set, aaaaah! quin mal les cames, no les puc ni moure, no puc
caminar, aaahh. Oh quin mal, aaah, ja comencen les rampes, no puc ni
caminar...Arribar a casa va ser tan complicat
c0om acabar la Marató, i les agulletes em recordaran la carrera un bon
grapat de dies, que bé! Eih aquell paio camina com jo, jajajajaj, però a
qui se li acudeix.
Tinc la sensació que se m'ha segut
a la falda un elefant però, gracies Filípides, gracies per haver acabat la
teva gesta. Tornaré amb més atenienses l'any que ve.
Marc
|
